És conegut que, a causa de la seva  situació singular entre dues àrees metropolitanes, topografia plana i la proximitat amb una gran urb com és Barcelona, el Penedès es veu afectat ininterrompudament per conflictes  territorials que responen a una doble demanda. Com a destinació d’assentaments que la metropoli barcelonina projecta sobre el seu entorn territorial pensats des de la seva lògica: baix cost del sòl, accessibilitats, permissibilitat urbanística, etc . I, com a corredor de les infraestructures que amb una direccionalitat aproximadament nord-sud guillotinen els sistemes naturals de torrents i rieres.

Al III Congrés d’Art, Paisatge Vitivinícola i Enoturisme es va presentar la ponència: Planejament,  Infraestructures i Paisatge al Penedès. Una aproximació a un llibre blanc de les infraestructures presents i futures. Elaborada conjuntament per les universitats Rovira i Virgili   i Politècnica de Catalunya, estudiava l’evolució de la relació entre l’espai de producció de la vinya i la seva transformació per a nous usos: creixements urbans, polígons industrials i infraestructures en tres moments diferents —1967, 1983 i 2017—,i constatava una pèrdua molt important de sòl agrícola i la seva desestructuració, principalment  al Baix Penedès.

La intuïda revifalla econòmica que ve, obliga a fer una doble reflexió sobre el que ha passat i els escenaris de futur, i a establir estratègies. Breument, la història del territori vitivinícola, en gairebé tots els conflictes enfront altres demandes del territori, ha estat una història de retrocés, malgrat que aquest és un dels sectors que més bé ha suportat les crisis.

Encara perdura la idea obsoleta i absoluta, contrària en una societat que aspira  a ser autosostenible, que el creixement industrial i urbá són sinònim de progrés i que l’agricultura és quelcom arcaic encara pendent d’una revolució.  Aquest és un pensament que arrenca amb la revolució industrial que s’inicia a la Gran Bretanya cap el 1750 quan el poder econòmic, tecnològic i cultural s’estableix a les grans ciutats, mentre que a fora el temps es para.

Al desenvolupament industrial o urbà, se li associa sovint la idea implícita de canvi, de millora, que algunes vegades s’encalla com mostren els nombrosos polígons mig plens, mig buits escampats per tot el Penedès, sense cap lògica territorial, més enllà de l’oportunitat especulativa.

Cal mentalitzar-se per canviar la relació entre  l’activitat agrícola/vinya i altres sol·licituds per l’ús del territori. El món rural no ha de seguir sent només un receptor passiu que actua a la defensiva conformant-se a mitigar els efectes colaterals de plans i projectes llargament elaborats per administracions o promotors, però poc explicats als afectats.

El VI Congrés, amb les ponències Escenaris de futur al Penedès, escenaris de conflicte, de Maria Solé  i  Els polígons industrials són necessaris?  On? Com? Quin és el procés? Participació. El cas del  Logis Penedès, a càrrec de la Plataforma No fem el CIM, Pau Batlle / CIMALSA, Isidre Gavín, inaugura una línia de treball en aquest sentit.

La ponència de Maria Solé, Dra. Enginyera de Camins Canals i Ports i professora de la UPC, presentarà un estudi que contempla totes les expectatives de transformacions territorials que afectaran el Penedès  a mitjà termini, treball que serà la base d’una tasca de seguiment que durà a terme el CEPvi participat per les universitats Rovira i Virgili i Politècnica de Catalunya.

L’objectiu de la monitorització és difondre al màxim amb extensió, intensitat i claredat el coneixement dels projectes i la seva relació amb el paisatge de la vinya, i actuar  en conseqüència.

La ponència de Pau Batlle i Isidre Gavín marca la voluntat futura del CEPvi  de presentar a la ciutadania els diversos punts de vista, sovint oposats sobre un mateix tema. Des del CEPvi i l’organització del Congrés, considerem que el més important és el progrés social i econòmic de la gent que viu al Penedès, però cadascú al seu lloc i respectant la identitat vitivinícola del Penedès com a motor de desenvolupament, sense apriorismes ni  prepotències. Desenvolupament i identitat reclamen ara un nou paradigma de relació, que ara té un motor: l’enoturisme vivencial.