Enginyer Agrícola, doctor en Història, llicenciat en Antropologia Cultural, investigador de la cultura i la història del vi, especialment sobre les varietats de cep autòctones dels Països Catalans.
Soci fundador de la ICEA (Institució Catalana d’Estudis Agraris) filial del IEC i primer president, coordinador de la Secció de Viticultura i Enologia d’aquesta entitat i durant 26 anys coordinador de la jornada d’Agricultura de Prada a la U.C.E. Coordinador de GREVA i vocal durant dotze anys de CEPVI.
Es col·laborador i animador dels números de la publicació de Dossiers Agraris dedicats a les varietats de cep autòctones del nostre àmbit cultual.
I recentment dintre de GREVA (Grup de Recerca de les Varietats Autòctones), ha col·laborat en la publicació del llibre “Raïms”.
Va ser director del Departament Tècnic i Desenvolupament per Espanya d’una empresa multinacional de productes fitosanitaris.

La cultura i la història com a complement per a l’èxit de la viticultura catalana.

Gràcies als treballs arqueològics i de la història s’ha pogut esbrinar els orígens de la producció del vi , del seu consum i l’expansió a partir de fa 6100 anys, segons les excavacions d’Areni (Armènia) on s’ha trobat el que es considera fins ara la primera instal·lació per elaborar el vi a partir del raïm , el seu emmagatzemen i la forma de consum. A partir d’aquí els ceps cultivats i el vi transportat amb gerres o àmfores s’escamparà pel món antic des d’orient fins a la mediterrània occidental , en un llarg període que durarà alguns milers d’anys.
Seran els fenicis i cartaginesos els que primer varen portar el vi a la península Ibèrica, i posteriorment els grecs i els romans. Això passa durant el primer mil·lenni aC quan la costa mediterrània estava poblada per grups pre-ibers , que a partir del segle VII aC ja és plenament íbera i forma la població autòctona d’aquesta part de la península, Aquesta població segurament coneixia les plantes de ceps silvestres i en varen consumir els seus fruits però no la planta de cep cultivada i menys la tècnica d’elaborar el vi. Aviat amb la influència dels pobles vinguts de fora, els ibers, varen aprendre a cultivar la vinya i a fer el vi. Aquest aprenentatge va anar acompanyat de la producció d’àmfores pel seu envasament i transport, bàsicament marítim.
Es considera que els fenicis varen ser els primers en introduir el vi a la península Ibèrica, primerament com a beguda per us cerimonial, posteriorment els grecs varen introduir la cultura de la beguda del vi amb una cerimònia i utilitzant vaixella especial, tan per us cerimonial religiós com festiu . Finalment els romans varen popularitzar el seu consum i esdevingué beguda i aliment. Arriben a la península Ibèrica les primeres varietats de cep que són de l’àrea greco-romana , es comercialitzen els excedents i en les vil·les romanes es desenvolupen grans instal·lacions amb premses, cups , doliums i àmfores per l’elaboració, emmagatzemen i transport.
El nostre paisatge, en relació a l’època pre-íbera, canvia molt amb la introducció de la vinya que com a cultiu arbustiu perenne contrasta amb els cultius de cereals i lleguminoses que són perennes ; amb la vinya tenim un seguit de colors i formes de vegetació en les diferents estacions de l’any i l’home aprèn noves tècniques de cultiu i el procés d’elaborar el vi.
Catalunya té una gran quantitat d’excavacions ibèriques i romanes on s’han trobat restes de grans de raïm, de brisa o de instal·lacions com premses ,cups i àmfores. Aquest patrimoni forma part de la nostra cultura vínica i ens permet aprofitar aquest patrimoni per donar informació de la nostra viticultura.
Continuant el camí del vi fins avui es pot comprovar que hi va haver èpoques molt diverses a través de la història en relació al consum del vi i la seva elaboració i com a partir de finals de l’edat antiga i principis de la mitjana es produeixen canvis importants, primer amb les invasions germàniques en que la vida a les ciutats queda molt reduïda i el gran comerç del vi quasi desapareix. Posteriorment, amb les invasions musulmanes el seu consum, per motius religiosos, es veu afectat si be no desapareix mai . I finalment amb la recuperació del territori pels cristians i degut principalment a les ordes religioses el cultiu de la vinya té una gran expansió; als monestirs es construeixen grans cellers , s’introdueixen millores enològiques importades de les cases mare com el Císter des de la Borgonya i el consum del vi en aquest període va passar de ser considerat un aliment , a un concepte fortament religiós amb l’eucaristia i també va passar a ser considerar un remei contra diverses dolences . Aquest es un període brillant; el vi forma part de la cultura dels grans monestirs i a Catalunya se’n troba d’excel·lents per tot el territori , dels benedictins, del Císter, dels cartoixans o dels templers que avui foment part de les rutes del vi , com el cas dels cartoixans i el Priorat. Es també en aquest període que varen venir els primers tipus de vi que tenien un nom específic, com la malvasia, la vernaccia, el moscatell o el vi grec . Tots varen venir de la mediterrània oriental i varen ser motiu d’un gran comerç; evidentment aquests tipus de vins eren pel consum de la monarquia , la noblesa i les autoritats eclesiàstiques. Tot això es coneix gràcies a les cites que hi ha de d’obres literàries de l’època , de llibres de comptabilitat , de comandes o de capbreus(inventaris).
A finals de l’edat mitjana i durant l’edat moderna comencen a ser esmentades algunes de les varietats que han perdurat fins avui, la carinyena, la parellada , els picapolls, les garnatxes, el xarel·lo, macabeu, fins a mitjans del segle XIX en que acaben d’aparèixer la resta com el sumoll el trepat , morenillo o mando.
A partir de finals del segle XVII es produeix un augment de la superfície de vinya, degut a la producció d’aiguardent que es va exportar principalment a Holanda , Anglaterra , al Nord d’Europa i a partir del segle XVIII a les colònies d’Amèrica. Això aportà una gran riquesa al país.
La segona meitat del segle XIX va ser l’època de les grans desgràcies amb l’aparició de l’oïdi el míldiu i especialment la fil·loxera un petit insecte que atacava les arrels del cep i es moria quedant-se tot Europa amb les vinyes arrasades, fins que no es va trobar una solució que va permetre de nou replantar la vinya. Amb aquesta desgracia varen sortir nous projectes com l’elaboració del xampany català, mes tard anomenat “ Cava” i la creació de les primeres cooperatives(sindicats) a principis de segle XX, que varen construir els cellers de les comunitats i que avui són autèntics edificis modernistes i un reclam turístic per les localitats que en tenen.
Actualment el vi ha deixat de ser una beguda i s’ha convertit en un objecte de cultura. Molts esdeveniments d’avui estan relacionats amb actes culturals com concerts, festivals diversos , tasts, maridatges amb la gastronomia en que intervé el vi , hi ha una fusió entre vi i cultura. Amb tot cal preservar les varietats autòctones, que son el nostre patrimoni vegetal i el paisatge que li dona la seva personalitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *