El territori vitivinícola, un territori preuat. Reptes, demandes i processos participatius

N’hi ha hagut prou amb uns lleus indicis de recuperació econòmica (mes bancària que social), pendents de confirmació real, perquè es desvetllés una altra vegada la demanda indiscriminada del territori i de requalificacions per part de tots el sectors: industrial, logístic o immobiliari, amb prediccions de grans beneficis i avantatges per a tothom. Com si de cop hi volta haguessin desaparegut les nafres de la bombolla immobiliària, i no hagués passat res. Diuen que no hi ha pitjor cec que aquell que no vol veure.

El passat 15 de març el president del lobby Ferrmed, Joan Amorós, va pronunciar una conferència al centre Àgora de Vilafranca del Penedès en la qual defensava la construcció de l’Eix Ferroviari Mediterrani i un enclavament intermodal a les comarques del Penedès.

No entraré, en aquest text, a valorar la idoneïtat del projecte més enllà d’esmentar els grans canvis territorials irreversibles que pot generar si aconsegueix els seus objectius seguint la sort  dels nombrosos polígons mig plens mig buits que desmembren el Penedès. Però sí vull definir algunes aproximacions i el marc  en què el territori i els seus habitants  han de fer la valoració corresponent dels canvis.

El president de Ferrmed diu que “les forces vives del territori han de discutir on situar-lo, però aquí cal un centre intermodal, segur” (La Vanguardia 15.03.2017). És molt important donar veu a les forces vives del territori: viticultors, cellers, cavistes, sector turístic, pagesia, etc. Personalment, em permeto opinar que en un temps de realitats canviants socialment i tecnològica, els apriorismes no són bons inicis de processos participatius, i més quan es parlar d’un projecte de 2007.

“Catalunya és un país potentíssim, però hem de partir de la base que això té unes servituds” (Joan Amorós a La Vanguardia 15.03.2017). Servituds, segons el Diccionari de la Llengua Catalana, vol dir: condició de serf, subjecció a un amo. Convé aclarir, si de cas, qui serà l’amo: el Logis? I qui seran els serfs. L’agricultura? O a l’inrevés? La mestressa, serà la vinya? i el serf, el Logis? Les dues opcions han de ser considerades igual de lògiques i vàlides.

“Està molt bé protegir i potenciar la indústria vitivinícola, que és fonamental, però també hem d’apostar per la indústria transformadora lleugera” (Joan Amorós a La Vanguardia 15.03.2017). Aquesta és la filosofia del Centre d’Estudis del Paisatge Vitivinícola i la dels seus congressos bianuals, i d’una forma especial del futur congrés dels dies 15 i 16 de juny. Per al CEPVI,  i el VI Congrés “apostar” significa equilibri, idoneïtat en l’encaix territorial, mesura, respecte; no prepotència, ni urgència, ni especulació encoberta de necessitat social.

En el transcurs de la ponència de Joan Amorós es reforça aquest argument quan s’afirma que “com més diversificada és una zona, més possibilitats hi ha de resistir la crisi, ja que, si et falla un sector, l’altre aguanta” (La Vanguardia 15.03.2017). Doncs es ben sabut de tothom que el sector que millor ha resistit la crisis ha estat el negoci del vi i el cava i que en aquesta resistència, àdhuc creixement econòmic, el paisatge ha estat un factor decisiu i que, per tant, la  “diversificació” imposa la preservació del paisatge vitivinícola com un valor econòmic tal com exposarà l’economista Paul Merton de l’American Association of Wine Economists (AAWE) de la Universitat de Nova York en la conferència inaugural del VI Congrés, titulada Observations on Intangibles: Winery Landscape Excellence and Economic Earning.

L’alleugeriment, per a alguns, de la crisi econòmica obrirà, tard o d’hora, un nou escenari penedesenc, en el qual no es pot seguir violentant la identitat del territori, i que obliga a imposar noves dinàmiques participatives —com exposarà l’arquitecte i paisatgista Pau Batlle en la seva ponència compartida amb el director de CIMALSA, Isidre Gavin— a l’inici de les propostes, amb exposicions clares d’objectius i intencionalitats, i evitant les demagògies dels llocs de treball que tantes frustracions ha produït a municipis i grups socials. Aquest és l’únic camí democràtic per valorar la idoneïtat d’un projecte socialment progressista per a la construcció d’un territori equilibrat en el qual tothom hi té el lloc just que li correspon.

Miquel Vidal

Director del VI Congrés d’Art, Paisatge Vitivinícola i Enoturisme

© CEPVI, 2017 |  Política de Privacitat  |   Avís Legal |   Política de Galetes 
Un web de TERRABIT i TAEMPUS