Vi, identitat i paisatge

És ben sabut de tothom que la realitat es composa d’una part que es veu, que es toca,  i una part que no és material, però que la condiciona. Immaterials no ho són únicament la història, la tradició, els hàbits o les creences, sinó també el somnis i els imaginaris.

Si bé tot el que es material, i per tant quantificable, s’estudia, s’analitza i es té molt en compte a l’hora de prendre decisions, en el cas d’allò que és immaterial, malahurament, no és així.

Si, per un apropament a l’economia, al proper VI Congrés es parla del valor afegit d’aquests intangibles que donen una aureola de singularitat a quelcom, també es constata ràpidament que el vi i el cava són dos dels productes amb més voluntat i/o necessitat de “valor afegit”.

El valor afegit en un cava o un vi amb poca projecció mediàtica és molt més subtil que el de les marques d’elit on el compliment de les expectatives promeses ja s’assoleix exclusivament amb  la pròpia possesió del producte, i la seva demostració.

La promesa de plaer, en el vi i en el cava és profunda; s’interioritza sol  o en companyia, transmetent sentiments profunds, com diu el poema.

Brindis

Més junts del que ningú no sabrà mai,
alcem les dues copes amb el cava.
Veiem la nostra llum, cadascú als ulls de l’altre.
Un home i una dona, en un instant,
poden equivocar-se.
Però l’instant no tornarà mai més.

Joan Margarit, Es perd el senyal

El vi i el cava afecten tots els sentits, fins a formar part d’ un mateix: “El pa fa carn, el vi fa sang”, diu la dita. Per tant, el camí d’excel·lència com a opció de futur, la única real —com diuen els ecomistes en tots els ordres de la societat futura— passa per la capacitat de fer creïble una promesa de plaer més enllà del propi tast.

Recordo la intervenció de Lluís Tolosa, gran expert en les millors guies d’enoturisme, a la Jornada Tècnica Enoturisme Bages del 27 de març a Manresa, en la qual exposava la seva estranyesa davant el fet que no hi hagués cap vi vinculat al convent de Sant Benet del Bages, ja que segons el geògraf Jesús Burgueño: “Un dels principals ingressos  senyorials s’obtenia en forma de vi, atès que la vinya era un dels conreus més importants de la rodalia des de l’Edat Mitjana (...) fins a l’ arribada de la fil·loxera cap al segle XVIII en què l’extensió de vinya era de 27.000 hectàrees”.

La intervenció del sociòleg Lluís Tolosa apunta en la direcció dels intangibles com a acompanyants inseparables en el moment de la tria: les emocions que acompanyen la tria d’un cava o un vi no es limiten al plaer del tast, sinó que incorporen llegendes, històries, paisatges, la identitat d’un lloc i el seu imaginari.

L’enriquiment, l’enfortiment de l’imaginari, de l’intangible, és essencialment  un tema de sensibilitat, de potenciar una identitat específica i pròpia, singular i diferent. L’enriquiment i l’enfortiment  es creuen i es  posen de manifest en molt detalls fins a l’extrem que, com afirma Paul Merton, a part del líquid —sigui vi o sigui cava— l’intangible hi és en tota la resta, des del tap i l’etiqueta fins al paisatge que tot ho acull.

El paisatge ben preservat, és una imatge que suggereix molts intangibles, molts imaginaris, com l’amor a la terra, l’estimació pel que es fa, el respecte per una identitat, alguns dels esglaons bàsics per assolir un vi o un cava d’excel·lència.

Miquel Vidal

Director del VI Congrés d’Art, Paisatge vitivinícola i Enoturisme

© CEPVI, 2017 |  Política de Privacitat  |   Avís Legal |   Política de Galetes 
Un web de TERRABIT i TAEMPUS